dijous, 31 de desembre del 2009
Ceràmiques Guzmán, de Manel, la meva cançó del 2009
Un desig. Un any 10!
dimarts, 10 de novembre del 2009
Impulsem un gir!
Actualment ens trobem en un moment de desencís general en relació a la política. Cada vegada més existeix el convenciment que els polítics van per un costat i la ciutadania per un altre. Els casos de corrupció, la sentència de l’Estatut que no acaba d’arribar, la crisi econòmica... tot suma i el sentiment de desafecció sembla que no pari de créixer.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Mediatisme sarralenc
Aquest estiu Sarral va esdevenir per un dia l’epicentre de la informació esportiva de Catalunya i de la resta de l’Estat. Fou amb l’acte de nomenament de Joan Laporta, actual president del F.C. Barcelona, com a Fill Adoptiu de la Vila. La visita de Laporta va venir acompanyada d’un gran desplegament de mitjans mai vist a la població: fins a set càmeres de televisió es van plantar davant del nostre ajuntament amb l’objectiu de poder capturar declaracions sobre els possibles nous fitxatges del club i, en segon terme, gravar imatges sobre l’esdeveniment. Tot i això, fou un bon regal per Sarral: el nom de la població aparegué en tots els mitjans nacionals i, també, estatals, a més d’altres comunitats com Madrid, Galícia o Euskadi, per exemple.
Segons un estudi quantitatiu de l’empresa AccesoGroup, encarregat pel Consistori, la presència de Sarral en les informacions [part de la notícia en què es parla exclusivament de Sarral i no pas de les declaracions] tingué una audiència total de 7.743.000 espectadors en televisió i de 8.587.000 lectors en premsa escrita, amb una valoració econòmica conjunta de 133.488 euros.
Però aquest no fou l’únic capítol televisiu sarralenc. El passat 2 de setembre, TV3 va emetre una edició del seu programa ”Fent país!” dedicat a Sarral. Era un reportatge de 30 minuts conduït per un tal Llucià Ferrer, el qual es dedicà, d’una manera gens afortunada i, per molts, considerada burlesca –i ofenosa en alguns moments-, a fer un retrat particular del poble. Sens dubte, un reportatge poc agraït per una televisió que diu ser la televisió del país i que dedica poc temps al que a Barcelona anomenen “territori”.
Justament, aquest setembre es posa en marxa TAC 12, la primera televisió pública del Camp de Tarragona. Tot i que és tracta d’una televisió que depèn de 7 ajuntaments (entre els quals hi trobem els de Tarragona, Valls i Montblanc), desitgem que mostrin –i, si pot ser, amb encert- la realitat de les tres comarques a què ha de donar cobertura.
dilluns, 31 d’agost del 2009
Visita al Zoo de Barcelona
L'anècdota més graciosa la va posar un macaca silenus (macaco de cua de lleó) -diria que era d'aquesta espècie, buscant fotos per Internet-. Just arribàvem a la "gàbia" en qüestió quan tot just surt de dins del cau un individu d'aquests. Era, físicament i en diferència, el més gran dels que rondaven per allà. Potser n'era el líder o el mascle dominant, a jutjar pels fets ocorreguts.
El macaco se'ns va plantar davant, es va posar a darrera d'una col·lega seva -o un col·lega... per què no? Vaja! És igual!- El més graciós va ser quan li va aixecar la cua, li va treure unes boletes de merda del forat que ja sabeu... i tot decidit se la tira! Tots els que estàvem allà ens vam quedar amb la boca oberta! Dit i fet! Vist i no vist! hahaha! Un polvet d'uns quants segons amb higiene prèvia!
És que l'element li feia nosa la cacona i, és clar, vosaltres no faríeu el mateix? hahaha
Quin fart de riure!
dimarts, 31 de març del 2009
"Mossos: parlem clar", per Carod-Rovira
"Sí, parlem clar. La polèmica que estem vivint aquests dies sobre els Mossos d'Esquadra no és proporcional als fets ocorreguts.
Quins són els fets? Una càrrega policial que provoca alguns ferits lleus, només lleus. Entre ells, per cert, la majoria Mossos. També, lamentablement, alguns fotògrafs i alguns estudiants, entre els quals, alguns amb estris tan exòtics en un universitari com un martell. Però res que no passi a qualsevol democràcia europea, com hem vist recentment en el context escandinau. El dret de manifestació és legítim, com n'és també el dels professors universitaris a treballar a la seva facultat i el dels estudiants a assistir a classe.
L'endemà, els Mossos viuen una situació de gran tensió, en aquest cas a la plaça Sant Jaume, els ruixen de pintura, però ells no s'hi tornen, no hi responen amb una càrrega defensiva i de manteniment del respecte institucional a l'edifici de la Generalitat. No he vist mai un guàrdia civil, un gendarme o un membre dels carrabinieri empastifat amb pintura rosa. Malgrat això, l'assetjament polític i mediàtic contra els Mossos no s'atura.
I la façana del Palau de la Generalitat, símbol de l'autogovern nacional des de fa 600 anys, és tacada també de pintura rosa, episodi impensable en la seu de cap altre govern europeu. Algú s'imagina un fet similar a la Moncloa, la Zarzuela, el Quai d'Orsay, Matignon o Dowing Street? Pocs dies després resulta que la policia de la Generalitat detenen dos alts comandaments d'un cos policial estatal, sobre el qual pesen imputacions judicials de presumptes delictes força greus i no passa res. Ni un minut de polèmica, cap reacció, com si això fos el més normal del món.
Per arrodonir el despropòsit, hi ha qui compara l'actuació dels Mossos amb el franquisme, amb un grau de demagògia inacceptable que només serveix per banalitzar una de les dictadures més salvatges del segle XX. Els que vam tastar els mètodes policials del franquisme sabem de què parlem. S'hauria de ser molt més curós a l'hora de fer determinades analogies. Ni es comportava igual la policia del moment ni tampoc els que ens manifestàvem contra el règim. N'hi hauria prou que tornessin els grisos, tan sols un parell de dies, per veure'n la diferència. Ahir i avui, els joves han de ser imaginatius, transgressors i agosarats, però mai violents.
Darrera la polèmica sobre els Mossos hi ha molts factors, des del provincianisme acomplexat i la manca d'autoestima d'una part de la nostra societat, fins a la bel·ligerància constant d'aquells que usen qualsevol excusa per erosionar l'autogovern de Catalunya i atacar els avenços clars que anem fent en aquest camp. L'àmbit de la seguretat és, justament, aquell on més clarament es veu que Catalunya té espais emblemàtics de poder polític nacional i això irrita tots aquells que hi estan en contra. Els errors que s'hagin pogut cometre en la dissolució de la manifestació caldrà esmenar-los, naturalment que sí, però l'esmena no pot ser a la totalitat. Parlem clar: el cos dels Mossos d'Esquadra és exemplar com a policia moderna, educada en valors democràtics i mètodes preventius, al servei del poble català i les seves institucions. Només cal girar els ulls a l'entorn policial europeu més immediat per adonar-se de certes diferències. Potser això és el que molesta: que Catalunya tingui policia pròpia i que ja compti, en les seves competències, entre les millors policies del món."